retras del llenguatge intervenció
logopedia

Logopedia en dificultades de articulación

Definició de parla i els seus components.

La parla és l’expressió verbal del llenguatge. És un sistema complex, en el qual hi intervenen factors físics i mentals, pel qual es converteix una idea en un conjunt de sons que tenen significat per a la persona que els escolta. Està composta de diferents elements que, en cas d’alteració, necessitaran la intervenció per part del logopeda:

  1. Articulació: És la forma en què es generen els sons d’una lletra. És la realització acústic-fonètica de la llengua.
  2. Veu: és el so que es produeix per la vibració de les cordes vocals de la laringe després del pas de l’aire espirat i la seva posterior amplificació i harmonització en les cavitats de ressonància.
  3. Fluïdesa: és el ritme amb què es transmeten els missatges.

Abans de començar a parlar sobre el paper del logopeda en les alteracions de la parla hauríem aclarir les diferències entre aquesta i la comunicació i el llenguatge ja que hi ha alteracions pròpies de cada un que es poden donar de manera aïllada o simultània, i que necessitaran diferents enfocaments i tipus d’intervenció logopèdica.

La comunicació és l’intercanvi d’informació entre dos individus: un emissor que envia un missatge i un receptor que ho comprèn. Aquest intercanvi pot fer-se a través de diversos canals: pot ser a través del tacte, a través de la mirada, a través dels gestos de la cara o moviments del cos, a través de la veu, etc.

El llenguatge és la capacitat de poder intercanviar informació més complexa i abstracta mitjançant un codi de signes i regles socials (llengua). Perquè la comunicació sigui eficaç ha de ser conegut i après per tots dos interlocutors. Hi ha multitud de llenguatges: llenguatge de signes, braille, llenguatges pictogràfics, etc., encara que el més utilitzat és l’oral, al costat de la seva representació física (llenguatge escrit). A més, el llenguatge és l’instrument estructurant i regulador del pensament i de l’acció, de la personalitat i del comportament social.

Alteracions de la parla i l’articulació i intervenció logopèdica

Les dificultats que podem trobar en la parla s’agrupen en tres blocs: les alteracions de l’articulació, les alteracions de la veu i les alteracions de la fluïdesa verbal. Els trastorns d’articulació solen combinar-se de manera variable amb alteracions de la fonació, respiració, ressonància i prosòdia.

En el present article ens centrarem en les alteracions de l’articulació, comunament conegudes com dislàlies, podent aquestes ser simples (quan es dóna un error articulatori en un sol fonema) o múltiples (quan l’error articulatori es produeix en més d’un fonema).

La dislàlia consisteix en la dificultat o defecte en la correcta pronunciació de certs sons o grups de sons. Segons la seva etiologia podem trobar:

  • Dislàlies evolutives o fisiològiques: alteracions de l’articulació com a conseqüència de la immaduresa del llenguatge a una edat determinada. Són pròpies del desenvolupament del llenguatge, part del seu procés de maduració cerebral i dels òrgans fonoarticulatoris. Solen produir-se fins als 3 o 4 anys i desapareixen per si soles.
  • Dislàlies funcionals: alteració d’un o diversos sons de forma permanent i sistemàtica (fins i tot en repetició de fonemes aïllats) en l’emissió d’un fonema/es sense que hi hagi defectes anatòmics, neuromusculars i/o neurolingüístics que ho puguin justificar en un nen de més de 4 anys.

Els tipus d’errors més comuns són: substitucions, omissions, addicions, distorsions, i/o inversions o metàtesi. Quan les alteracions inclouen gran nombre de fonemes consonàntics i vocàlics, de vegades la producció verbal resulta inintel·ligible i aquesta situació la definim com “dislàlies múltiples”.

  • Dislàlies orgàniques/disglòssies: Alteracions en la producció oral degudes a una causa anatòmica i/o fisiològica, i d’origen no neurològic dels òrgans bucofonatoris. Es classifiquen segons l’òrgan afectat i poden ser: labials, linguals, palatals, mandibulars, dentals i nasals. Poden ser congènites o adquirides.
  • Dislàlia audiógena. És un trastorn en l’articulació dels fonemes produïda per un dèficit auditiu. El nen no articula bé perquè no discrimina correctament. Segons el grau de pèrdua auditiva hi haurà més o menys alteracions. Solen estar associades amb alteracions de la veu i del ritme.
  • Dislàlies neurològiques/disàrtries: Es produeixen com a conseqüència d’un trastorn neurològic perifèric, que afecta la musculatura implicada en la parla. Comprèn disfuncions motores de la respiració, fonació, ressonància, articulació i prosòdia. Segons la localització i la gravetat de la lesió, la parla es veurà més o menys afectada. Per a l’absència total de la parla es denomina anàrtria.
  • Trastorns fonològics: no és un trastorn de la parla pròpiament dit ja que no està afectat l’aspecte fònic sinó que s’observen dificultats en la discriminació auditiva i en la programació fonològica (llenguatge) per la qual cosa els errors no són sistemàtics, depenen del context fonètic. No és el fonema el que li planteja dificultats a l’infant, ja que és capaç de dir-ho de manera aïllada, sinó la seva ordenació i diferenciació dins de les paraules. Es caracteritzen pels processos de simplificació fonològica: omissions de fonemes o síl·labes senceres, confusions, assimilacions i substitucions de fonemes, duplicacions de síl·labes, inversions sil·làbiques.

També podem classificar-les segons el/els fonemes alterats: betacisme (/b/ – /v/), xuísme (/x/), deltacismo (/d/), gammacismo (/g/), jotacismo (/j/ – /g/), kappacismo (/k/), lambdacisme (/l/), mitacismo (/m/), rotacisme (/r/ simple i /r/ forta), sigmatisme (/s/) i / o sesseig (substitució de /z/ per /s/). Pel que és important conèixer els trets dels fonemes i la seva classificació:

Fonemes consonàntics:

Segons el Punt d’Articulació (posició dels òrgans de la boca):

  • Bilabials: els dos llavis es toquen – /p/, /b/, /m/.
  • Labiodental: llavi inferior i dents superiors es toquen – /f/
  • Interdental: llengua entre les dents – /z/.
  • Dental: llengua darrere de les dents superiors – /t/, /d/.
  • Alveolar: llengua sobre arran de dents superiors – /s/, /l/, /r/, /rr/, /n/.
  • Palatal: llengua i paladar – /ch/, /ll/, /ny/, /i/.
  • Vetllar: llengua i vel de paladar – /k/, /g/, /j/.

Segons el Mode d’Articulació (obstacle a la sortida de l’aire):

  • Oclusiu: tancament total i momentani /p/, /t/, /k/, /b/, /d/, /g/.
  • Fricatiu: l’aire passa fregant un estrenyiment /f/, /z/, /j/, /i /s/.
  • Africat: es produeix una oclusió i després una fricacció /x/.
  • Lateral: l’aire passa fregant els costats de la cavitat bucal /l/, /ll/.
  • Vibrant: l’aire fa vibrar la punta de la llengua al passar /r/, /rr/.
  • Nasal: part de l’aire surt per la cavitat nasal  /m/, /ny/, /n/.

Segons acció de les cordes vocals:

  • Sord: no vibren les cordes vocals – /p/, /t/, /k/, /x/, /z/, /s/, /j/, /f/.
  • Sonor: vibren les cordes – /b/, /d/, /g/, /y/, /m/, /ny/, /n/, /l/, /ll/, /r/, /rr/.

Segons la sortida de l’aire:

  • Nasal: part de l’aire passa per la cavitat nasal – /m/, /ny/, /n/.
  • Oral: tot l’aire passa per la boca – la resta de consonants.

Fonemes vocàlics:

  • Segons punt d’articulació: anteriors: /e/, /i/, central: /a/ i posteriors: /o/, /u/.
  • Segons mode d’articulació: oberta: /a/, semiobertes: /e/, /o/ i tancades: /i/, /u/.

 

¿A partir de quina edat s’ha de treballar mitjançant logopèdia les dificultats en l’articulació?

El procés d’adquisició dels fonemes pot definir-se cronològicament; comença amb els balbucejos, sons vocàlics i fonemes bilabials i es va posterioritzant a mesura que evoluciona el nen i es desenvolupen les estructures bucofonatorias.

Als 3 anys els nens ja haurien de ser capaços de pronunciar els sons bilabials /p/ i /b/, nasals /m/, /n/ i /ny/, guturals /g/, /j/ i /k/, labiodental /f/, palatal /x/, alveolar /l/ i dental /t/.

Al voltant dels 4 anys es va ampliat el rang de sons podent pronunciar també el so dental /d/, els fonemes alveolars /s/ i /r/ simple i les travades amb /l/ (bl, pl, fl, cl i gl).

Entre els 5-6 anys s’adquireix el fonema /r/ vibrant i les travades amb /r/ (br, pr, dr, tr, fr, cr i gr) per la qual cosa es podria dir que el procés d’adquisició de fonemes acabarà al voltant dels sis anys.

Hem de tenir en compte que cada nen té el seu propi ritme d’adquisició i que es produiran variacions d’un nen a un altre, de manera que la tasca del logopeda serà realitzar una valoració exhaustiva sobre la integritat de les estructures bucofonatorias, el nivell maduratiu general i el desenvolupament dels altres components del llenguatge per determinar si les dificultats es troben dins el rang normatiu/evolutiu o si necessiten intervenció per part nostra.

L’edat per a començar el tractament logopèdic depèn de l’edat d’adquisició dels fonemes i el nivell maduratiu en què es trobi el nen, generalment és al voltant dels 4 anys per dislàlies funcionals.

Si hi ha malformacions o altres patologies de base l’ideal és començar el més aviat possible, tenint sempre en compte l’edat d’adquisició dels fonemes per acompanyar i ajudar a l’infant durant tot el procés.

Sandra Feliú

Marc Giner

Autora del presente article:

Sandra Feliú. Logopeda. Col·legiada número 28/1324 al Colegio de Logopedas de Madrid. Lindekin

Edició:

Marc Giner Llenas, psicopedagog, número de col·legiat 387 al Col·legi de Pedagogs de Catalunya (COPEC). Director de Logopèdia a Domicili. LINKEDIN.

Bibliografia.

  • Ygual, J.F. Cervera. La intervención logopédica en los trastornos de la adquisición del lenguaje. REV NEUROL 1999; 28 (Supl 2): S 109-S 118.
  • Cervera-Mérida J.F., Ygual-Fernández A. Intervención logopédica en los trastornos fonológicos desde el paradigma psicolingüístico del procesamiento del habla. REV NEUROL 2003; 36 (Supl 1): S39-S53
  • Peña-Casanova, J. (2001). Patología. Niveles de afectación del sistema del lenguaje y bases para una clasificación. En Manual de logopedia (pp. 4-7). España: Masson.
  • Peña-Casanova, J. (2014). Manual de logopedia. España: Masson.
  • Redondo Romero A.M, Lorente Aledo J. (2004). Trastornos del lenguaje. 8(8), 675-691.

Webgrafia.

Un proceso simple y eficaz

Contacte

Contacti amb nosaltres per ampliar la informació dels nostres serveis i exposar el seu cas.

Diagnòstic i Tractament

El primer pas és realitzar un bon diagnòstic (si no es disposa d’ell) i a posteriori ja podrem començar el tractament.

Recuperació

ALTA del servei quan s’aconsegueixen els objectius proposats inicialment.

Áreas en las que ofrecemos tratamientos

  • Logopèdia infantil

    Atenció logopèdica les dificultats en el llenguatge oral i escrit, així com pel que fa a el desenvolupament orofacial.

  • Neurologopèdia

    Tractament logopèdic de les alteracions del llenguatge i la deglució degudes a ictus, traumatismes cranioencefàlics i malalties neurodegeneratives.

  • Alteracions de la veu

    Atenció logopèdica en les disfonies funcionals i orgàniques, tant en població infantil com adulta i en malalties neurodegeneratives.

  • Teràpia miofuncional

    La teràpia miofuncional tracta les alteracions en el funcionament orofacial, com la deglució atípica, alteracions de l’ATM, entre d’altres.

Llámenos por teléfono:

931001485 (Barcelona) / 910911285 (Madrid) / 960011185 (València)

O, si ho preferiu, envieu-nos un formulari: