Els accidents cerebrovasculars (ACV) o ICTUS són dèficits neurològics focals d’origen vascular i d’instauració brusca i sobtada, sense traumatisme (és l’equivalent a un infart de cor, però en el cervell).
Hi ha dos tipus principals d’ictus. Els ictus hemorràgics o hemorràgies cerebrals, que es produeixen quan un vas sanguini (vena o artèria) es trenca, i els ictus isquèmics o infarts cerebrals, que succeeiexen quan una artèria s’obstrueix per la presència d’un coàgul de sang.
Les seqüeles posteriors dependran del tipus d’Ictus, la localització i la durada de la simptomatologia d’aquest. El dany cerebral adquirit pot ser irreparable i deixar seqüeles greus que repercuteixin de forma notable en la qualitat de vida dels afectats. Per aquest motiu la intervenció logopèdica precoç, i la d’altres professionals, sobretot en els 6 primers mesos després de l’ictus és molt important.
En la rehabilitació de l’ictus hi estan involucrats diferents professionals com neuròlegs, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, logopedes, psicòlegs, etc. que han d’abordar la seva rehabilitació de manera multidisciplinària. El logopeda és el professional que intervé en la rehabilitació de la parla, la deglució, el llenguatge i la comunicació després d’haver patit un ictus.
Alteracions del llenguatge o afàsia: els pacients poden presentar trastorns afàsics amb pèrdua total de la parla, pèrdua de la capacitat per expressar-se, pèrdua de la capacitat de comprensió o barreja d’ambdues. El logopeda s’encarregarà de la rehabilitació del llenguatge, ajudant a restaurar les funcions alterades i proporcionant un sistema de comunicació alternatiu al pacient mentre es duu a terme aquesta rehabilitació.
Paràlisi facial: la paràlisi facial afecta la mobilitat voluntària dels músculs de la cara. Pot afectar una hemicara sencera (front, ulls, nas i boca) o només a la meitat inferior (nas i boca). La simetria facial es perd, perdent l’expressivitat i la capacitat de tancar l’ull o els llavis de la banda afectada, cosa que influeix en el control de la secreció salivar, la masticació-deglució i la parla, entre d’altres, de manera que el paper del logopeda és fonamental.
Alteracions de la parla o disàrtria: en aquest cas s’altera l’esquema motor de la parla (no el llenguatge) i, juntament amb la debilitat o pèrdua de mobilitat dels òrgans bucofonatoris i/o del sistema respiratori, pot afectar l’articulació, el ritme i la fluïdesa de la parla, així com la veu i el timbre.
Disfàgia: després d’un accident cerebrovascular els pacients poden presentar dificultats en les diferents fases de la deglució. Aquestes dificultats es poden trobar en la formació del vol alimentici, en el transport d’aquest cap a la part posterior fins que s’activa el reflex deglutori (fase oral o preparatòria), en el pas del bol alimentici per la faringe fins a l’esòfag (fase faríngia) i/o al pas del bol a l’esòfag i, finalment, a l’estómac (fase esofàgica, involuntària). A cada fase hi intervenen diferents músculs i es produeixen diferents passos, de manera que el logopeda s’encarregarà de valorar la musculatura i els nervis afectats per aconseguir una deglució eficaç i segura després de la rehabilitació.
Totes aquestes alteracions influiran en la qualitat de vida del pacient, afectant-ne la seva comunicació i socialització ja que presentaran problemes de comprensió en les activitats quotidianes, dificultats per entendre la televisió o la ràdio o comunicar-se i/o alimentar-se amb familiars i amics. Com a conseqüència poden aparèixer depressions i aïllament social, de manera que, la tasca del logopeda en l’ictus és fonamental en la recuperació de les habilitats comunicatives perquè, en la mesura del possible, puguin dur una vida “normal”.
