retras del llenguatge intervenció
logopedia

Trastorno específico del lenguaje (TEL)

QUÈ ÉS EL TRASTORN ESPECÍFIC DEL LLENGUATGE?

El trastorn específic del llenguatge (TEL), és una alteració del llenguatge que es produeix en nens que no tenen cap alteració en els òrgans que produeixen la parla i la capacitat intel·lectual, auditiva i psicològica és normal tot i que, en ells, hi ha un trastorn neurològic que no està identificat.

D’una banda, es qualifica d'”específic” per què les dificultats del llenguatge no poden explicar-se en termes d’un trastorn més general com una discapacitat intel·lectual, un dèficit auditiu o motor o un trastorn generalitzat del desenvolupament. No presenten els mateixos símptomes tots els nens perquè no afecten sempre de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat a tots els components del llenguatge (com són la comprensió, la pronunciació, l’ús de la sintaxi o la capacitat d’ús social del llenguatge i de la comunicació). D’altra banda, el terme “específic” s’entén també en el sentit que en el TEL l’única afectació està en l’adquisició i desenvolupament del llenguatge oral, tot i que aquesta afirmació no sol ser certa. Per aquest motiu, en l’última versió del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria (DSM-5), el TEL perd el qualificatiu d’específic ja que les persones amb TEL solen presentar problemes afegits als del llenguatge oral. Aquests problemes poden ser secundaris a la seva afectació principal en el llenguatge o poden deure’s a la presència de trastorns comòrbids, com poden ser els de l’aprenentatge (dislèxia, disgrafia, disortografia i discalcúlia) o el TDA/TDAH.

Causes del Trastorn Específic del Llenguatge

Les principals causes d’aquest trastorn són difícils de definir ja que no s’ha pogut constatar la seva etiologia exacta. Aquestes causes no estan molt clares i encara es coneix poca cosa en relació amb quins factors el provoquen. No obstant això, se sap que no estan causades per cap dèficit evident a nivell físic, sensorial, intel·lectual o emocional i, a més, hi ha dades procedents d’investigacions que suggereixen un fort vincle genètic associat. És més probable que els nens amb trastorn específic del llenguatge tinguin un major percentatge de patir-lo si algun familiar ha tingut dificultats i retards en la parla, comparats als nens sense aquest trastorn. Els estudis que s’han realitzat en aquest terreny són encara pocs i restringits a la genètica poblacional. No obstant, hi ha evidències que proven que es tracta d’un trastorn que s’hereta, de fet, del 50% al 70% dels nens amb trastorn específic del llenguatge tenen al menys un familiar amb aquest trastorn o amb dificultats similars.

AFECTACIONS. COM AFECTA AQUEST TRASTORN?

Aquest dèficit en el llenguatge oral es caracteritza, a més de per un retard cronològic en l’adquisició del llenguatge, per importants dificultats específiques per a l’estructuració del mateix, produint-se així conductes verbals anòmales que es tradueixen en una desviació respecte als processos normals d’adquisició i desenvolupament del llenguatge conversacionals. Després d’aquesta primera dificultat, altres paraules amb poca rellevància perceptiva (com la majoria de les paraules necessàries per a organitzar les oracions: preposicions, conjuncions), que no s’accentuen, seran més vulnerables a aquesta limitació, de manera que tampoc la sintaxi es desenvoluparà normalment. Això obliga a l’infant amb TEL a posar en marxa mecanismes compensatoris, per aconseguir l’èxit comunicatiu en les seves interaccions, que poden atribuir al seu llenguatge un caràcter de trastorn o de desviació respecte del que és típic.

Les manifestacions lingüístiques més freqüents del Trastorn Específic del Llenguatge són les següents:

  • Dificultats tant a nivell expressiu com comprensiu.
  • Hi ha moltes diferències entre els nens diagnosticats amb TEL.
  • Es cometen errors lingüístics que no es corresponen amb els usuals en els processos d’adquisició, per tant, estaríem davant d’una desviació dels patrons normals d’adquisició (per exemple, en l’adquisició de les síl·labes formades per consonant + /r/ com “drac”, el més freqüent és substituir la /r/ per la /l/ i dir “dlac”, però els nens amb TEL realitzen una substitució diferent a aquesta, habitual en el desenvolupament del llenguatge).
  • Algunes habilitats lingüístiques pròpies de la seva edat estan preservades (per exemple, amb 6 anys els nens poden pronunciar la /rr/ perfectament bé) mentre que altres més simples o primitives estan alterades.

Hi ha un nivell lingüístic inferior al que s’esperava per al grup d’edat (es considera que ha d’existir un retard d’almenys 12 mesos, o d’slmenys 1,25 desviacions estàndard per sota de la mitjana de la població normal en un test de llenguatge). El nen presenta un desenvolupament normal a nivell cognitiu, social, d’autoajuda i motor. No existeixen dèficits sensorials ni alteracions cerebrals associades. En definitiva, no hi ha una causa coneguda que pugui explicar la gravetat del retard en el llenguatge. Els dèficits afecten a la competència lingüística (comprensió i producció) però no a la comunicativa; és a dir, que els nens amb TEL solen mantenir una intenció comunicativa important. El problema és evident des de les primeres etapes d’adquisició del llenguatge (2-3 anys) i, a més, els dèficits tenen un caràcter evolutiu, de manera que si no es realitza una intervenció adequada, els problemes solen anar empitjorant al llarg del temps i els nens poden acabar rebent un diagnòstic més sever com el retard mental o l’autisme.

Existeixen diferents tipus de TEL segons la combinació de les àrees que es troben afectades. Així podem trobar un nen que amb 2 o 3 anys ho comprengui tot però que no parli o parli molt poc, un altre nen pot parlar molt, encara que de forma desordenada o poc coherent i tenir una comprensió bastant baixa; altres nens presenten problemes de comunicació, mostrant poc interès per relacionar-se amb els altres i poc interès per aprendre.

 

Intervenció Logopèdica en el Trastorn Específic del Llenguatge

Lògicament, la inclusió o no dels aspectes que s’inclouran en un programa de tractament dependrà dels problemes i dèficits a nivell lingüístic de cada cas (i que estaran relacionats amb el subtipus de TEL establert a l’avaluació inicial).

En general, les tècniques d’intervenció logopèdica que s’empren amb més assiduïtat dins d’un programa de tractament se centren en vuit aspectes fonamentals:

1. Atenció a les famílies.

L’atenció a les famílies és un aspecte que ha de formar part dels programes d’intervenció logopèdica. El treball amb les famílies se centra en incloure les seves necessitats habituals, així com transmetre la informació sobre aquest trastorn i les conseqüències que poden tenir aquests nens en el futur. A més, també es dóna suport emocional, suport professional i l’establiment d’estratègies de comunicació perquè els pares puguin interactuar amb major eficàcia amb el nen.

Així, el treball del logopeda amb la família sol concretar-se en dos tipus d’actuacions habituals:

Informació a la família en el moment del diagnòstic i durant el tractament: les famílies solen experimentar por, incertesa i nerviosisme un cop confirmat el diagnòstic de TEL. El logopeda ha de facilitar la informació relacionada amb aquest trastorn, ja que serà el punt de referència que tindran els pares. Aquest treball d’informació se seguirà produint durant el període d’intervenció.

Entrenament de la família com a part de la intervenció. Els nens passen la major part del temps amb les seves famílies i tenint en compte les deficiències lingüístiques d’aquests nens cal instruir la família a comunicar-se de la manera més efectiva i proporcionar-li activitats lingüístiques que permetin a l’infant practicar tot allò après a les sessions de logopèdia i així poder corregir els errors que es produeixin.

 

Orientacions per a treballar a casa

– Evitar conductes de sobreprotecció o de rebuig.

– Estimular i potenciar les seves capacitats.

– Ajudar en la seva autonomia personal.

– Reforçar els seus èxits personals.

– Donar-li models lingüístics adequats.

– Parlar més lentament.

– Respectar el torn de paraula.

– No respondre per ell, deixar que s’expressi lliurement.

 

2. Adquisició de requisits bàsics per al llenguatge.

En molts casos abans de començar la intervenció cal assegurar-se que el nen domina una sèrie de requisits bàsics (o comportaments prerequisits). Si bé la majoria dels nens adquireixen aquests requisits ràpidament, els dèficits dels nens amb TEL poden fer que això no sigui així, en aquest cas el primer pas del tractament ha de consistir en el seu ensenyament.

Entre els requisits bàsics més importants es troben:

  • Habilitats comunicatives bàsiques. Per exemple, l’atenció conjunta, l’adaptació als torns d’una activitat interactiva, l’escolta activa, etc. Si el nen té dèficits a aquest nivell, és convenient començar reforçant i atenent qualsevol intent comunicatiu.
  • Atenció. Sovint es troben nens l’atenció és deficient o gairebé inexistent. En aquests casos cal fer un treball previ per millorar-la. L’objectiu seria aconseguir que el nen estigui en situació apropiada per a l’aprenentatge i sigui capaç d’escoltar i atendre unes instruccions mínimes.
  • Imitació verbal. L’objectiu seria posar la imitació verbal sota control; és a dir, aconseguir que el nen repeteixi models verbals amb la major exactitud possible, així com que aprengui a repetir espontàniament.
  • Seguiment d’instruccions verbals. L’objectiu general en aquesta habilitat seria ajudar a l’infant a identificar persones, llocs i coses pel seu nom i aprendre a seguir instruccions senzilles.

 

3. Nivell fonològic del llenguatge.

Entre els objectius bàsics a nivell fonològic del llenguatge es troben:

  • Adquirir una bona atenció i discriminació general i fonètica.
  • Desenvolupar les capacitats de la pròpia veu.
  • Incrementar la consciència fonètica, fonològica i de mots.
  • Descobrir les possibilitats de comunicació a través dels sons.
  • Alliberar inhibicions pel moviment estimulant dels sons.
  • Estimular la capacitat de produir i reproduir sons.

4. Nivell lexicosemàntic del llenguatge.

Pel que fa al nivell lexicosemàntic del llenguatge s’ha de:

  • Ensenyar un vocabulari ric i ampli tant a nivell receptiu com expressiu.
  • Crear uns esquemes mentals ben estructurats i consolidats, establint una xarxa densa de relació semàntica entre les paraules adquirides (categories per camps semàntics, categories per la seva funció i ús, etc.).
  • Adquirir una millor capacitat i velocitat d’evocació del lèxic adquirit, al disposar d’un sistema d’emmagatzematge més estructurat i de diferents vies d’accés als esquemes mentals.

5. Nivell morfosintàctic del llenguatge.

Pel que fa al nivell morfosintàctic del llenguatge el nen hauria de:

  • Entendre el sentit de les frases a través de la seva estructura.
  • Construir frases senzilles gramaticalment i semànticament correctes, tenint en compte el nombre i l’ordre de les paraules, l’ocupació dels nexes i de les flexions verbals.
  • Adquirir la consciència sintàctica en general i la consciència de l’existència de les paraules perquè després en la seva escriptura sigui capaç de discernir-i separar-les.
  • Organitzar correctament el discurs propi.
  • Comprendre i realitzar contes, respectant l’ordre cronològic dels esdeveniments, identificant els personatges, llocs i referències temporals bàsiques, i identificant les intencions dels personatges i les relacions de causa-efecte dels esdeveniments.
  • Adquirir l’estructuració mental del temps, l’estructuració espacial de dreta i esquerra i l’estructuració cronològica del seu discurs a l’explicar una història.

 

6. Nivell pragmàtic del llenguatge.
A nivell pragmàtic del llenguatge es persegueixen els següents objectius:

  • Fomentar la motivació per parlar.
  • Saber mantenir un tema, seguir el fil i saber quan i com acaba i comença la conversa.
  • Saber fórmules que regulen les expressions.
  • Entendre els canvis de registre.
  • Utilitza matisos en funció del contingut o dels interlocutors.
  • Utilitza la comunicació no verbal.

 

7. Ensenyament de la lectoescriptura.

Una atenció primerenca és la clau perquè els nens amb TEL no requereixin d’un programa específic en aquesta àrea, ja que la majoria de les seves dificultats estaran corregides abans d’iniciar el procés lector. No obstant això, si en el moment d’iniciar la lectoescriptura encara continuen amb dèficits lingüístics és apropiat dissenyar un programa d’aprenentatge de la lectoescriptura apropiat i ajustat a cada nen, atenent les seves dificultats dins dels diferents processos que es donen en la lectoescriptura.

Objectius:

  • Elaboració d’un programa específic d’aprenentatge de la lectoescriptura. Aquí s’inclouran aquells processos lectors en què el nen tingui més dificultat (processos perceptius, processament lèxic, processament sintàctic i procés o processament semàntic).
  • Augmentar la motivació i l’autoestima.
  • Atenció individualitza sempre que sigui possible.

8. Atenció escolar.

Quan a l’aula el professor es troba amb un nen amb TEL cal fer, juntament amb els logopedes, les adaptacions curriculars pertinents segons els símptomes de l’infant que li permetin seguir superant els aprenentatges bàsics de cada curs o cicle. Les actuacions principals serien dues:

  • Adaptacions del currículum educatiu: caldria modificar en la mesura del possible alguns contingut i objectius a aconseguir per l’alumne. Així mateix canviar la metodologia a l’hora de presentar les activitats i la manera d’avaluar els coneixements adquirits.
  • Formació de professorat: els professors no solen comptar amb una informació específica sobre aquest tipus de problemes dels nens amb TEL. Els logopedes, igual que a les famílies, els solen orientar amb pautes perquè puguin interactuar millor amb aquests alumnes i així dirigir-los en els diferents tipus d’aprenentatge que aquests nens necessiten.

Orientacions per a l’escola

  • Demanar-los que ens mirin als ulls
  • Pronunciar correctament sense exagerar.
  • Repetir si és necessari i/o intentar dir el mateix d’una altra manera.
  • Utilitzar gestos naturals per facilitar la comprensió.
  • Utilitzar suports visuals per marcar la rutina de l’aula o de la tasca fins que el nen la interioritzi.
  • Adequar la mida i la dificultat dels missatges al nivell de l’infant.
  • Utilitzar frases simples però correctes.
  • Evitar enunciats interromputs o desordenats.
  • Afavorir la comprensió per part de l’infant amb preguntes alternatives.
  • Adoptar una actitud positiva davant el nen, encoratjant-lo i felicitant-lo en els seus progressos.

Sonia Jiménez

Autora del present article:

Sonia Jiménez, logopeda, número de col·legiada 08/4186 al Col·legi de Logopedes de Catalunya (CLC). Logopeda de Logopèdia a Domicili. LINKEDIN.

Referències bibliogràfiques 

  • Acosta, V.M. y Moreno, A.M. (1999). Dificultades del lenguaje en ambientes educativos. Barcelona: Masson.
  • Gallego, J.L. (1999). Calidad en la intervención logopédica. Estudio de casos. Málaga: Aljibe.
  • Mendoza, E. (2001). Trastorno específico del lenguaje (TEL). Madrid: Pirámide.
  • Moreno, J.M., Suárez, A., Martínez, J.D. y García-Baamonde, M.E. (2004). Retrasos en la adquisición y desarrollo del lenguaje. Estudio de casos. Madrid: EOS.
  • Puyuelo, M. (2005). Casos clínicos en Logopedia (volumen 2). Barcelona: Masson.
  • Aguado, G. (2004). Trastorno específico del lenguaje: retraso de lenguaje y disfasia. (pp.15-28). Málaga. Editorial: Aljibe.
  • Puyuelo, M. y Santana, R. Intervención del lenguaje. Editorial Masson, Barcelona.
  • Aguado, G. (1989): El desarrollo de la morfosintaxis en el niño. C.E.P.E., Madrid.
  • Cooper, J.; Reynell, J. & Modley, M. (1982): Método para favorecer el desarrollo del lenguaje. Médico y Técnica, Barcelona.
  • Gómez Tolón, J. (1987): Trastornos de la adquisición del lenguaje. Escuela Española, Madrid.
  • Monfort, M. (1984): La investigación logopédica. II Simposio de logopedia, C.E.P.E., Madrid.
  • Monfort, M. (1986): Investigación y logopedia. III Simposio de logopedia, C.E.P.E., Madrid.
  • Monfort, M. & Juárez, A. (1993): Los niños disfásicos. C.E.P.E., Madrid.
  • Monfort, M. (1995): Enseñar a hablar. IV Simposio de logopedia, C.E.P.E., Madrid.
  • Nieto, M. (1990): Retardo del lenguaje. C.E.P.E., Madrid.
  • Aguado, G. (1988): «El retraso del lenguaje». En: Peña Casanova (Comp.) (1988): Manual de logopedia. Masson, Barcelona, 200-215.

 

Webgrafies

Un proceso simple y eficaz

Contacte

Contacti amb nosaltres per ampliar la informació dels nostres serveis i exposar el seu cas.

Diagnòstic i Tractament

El primer pas és realitzar un bon diagnòstic (si no es disposa d’ell) i a posteriori ja podrem començar el tractament.

Recuperació

ALTA del servei quan s’aconsegueixen els objectius proposats inicialment.

Áreas en las que ofrecemos tratamientos

  • Logopèdia infantil

    Atenció logopèdica les dificultats en el llenguatge oral i escrit, així com pel que fa a el desenvolupament orofacial.

  • Neurologopèdia

    Tractament logopèdic de les alteracions del llenguatge i la deglució degudes a ictus, traumatismes cranioencefàlics i malalties neurodegeneratives.

  • Alteracions de la veu

    Atenció logopèdica en les disfonies funcionals i orgàniques, tant en població infantil com adulta i en malalties neurodegeneratives.

  • Teràpia miofuncional

    La teràpia miofuncional tracta les alteracions en el funcionament orofacial, com la deglució atípica, alteracions de l’ATM, entre d’altres.

Llámenos por teléfono:

931001485 (Barcelona) / 910911285 (Madrid) / 960011185 (València)

O, si ho preferiu, envieu-nos un formulari: