Disfemia o tartamudez

La tartamudesa o disfèmia s’engloba dins dels trastorns de la parla, en els quals trobem diversos tipus d’afeccions que es caracteritzen per limitar la capacitat de l’individu per comunicar-se mitjançant el llenguatge oral.

Quan parlem d’alteracions de la parla, ens referim ja no solament als trastorns que afecten l’articulació dels fonemes i els sons, sinó també als que afecten el ritme i la fluïdesa verbal.

Sent la parla la funció mitjançant la qual el llenguatge és exterioritzat, podem determinar la importància fonamental que té aquest mecanisme per a l’adequat desenvolupament psicosocial dels individus, ja que perquè la parla es realitzi de forma òptima, l’individu ha de complir amb una sèrie de requisits en les esferes emocional, física, cognitiva i neurològica. És a dir, el subjecte ha de tenir la intenció de manifestar una idea, sentiments i emocions, a través d’un sistema laringi que li permeti emetre veu i del moviment dels músculs involucrats en la fono-articulació, els que es produeixen gràcies a una sèrie de connexions neurològiques involucrades en la programació i execució de la parla.

El ritme és definit com una proporció i harmonia en la distribució dels sons, els accents i les pauses. La fluïdesa té a veure amb el grau d’eficiència, perícia, destresa o habilitat amb què es duu a terme la parla. Quan alguns d’aquests components s’alteren serà necessària la intervenció per part del logopeda.

Tipus de trastorns del ritme i la fluïdesa:

  • Taquifèmia: és una forma precipitada i excessivament ràpida de parlar, on s’observen omissions de fonemes i síl·labes sobretot amb la finalitat d’enunciar quelcom (“es menja paraules”), de vegades falta el ritme i s’arriba a una certa descoordinació respiratòria que provoca lleugers bloquejos i repeticions.
  • Bradifemia o bradilalia: es defineix com un trastorn en la fluïdesa de la parla que es caracteritza per la lentitud exagerada a l’hora de parlar.
  • Disfèmia o tartamudesa: és una de les dificultats més conegudes de la parla i en la qual ens centrarem en aquest article. Es manifesta per una forma de parlar interrompuda amb alteracions de la fluïdesa que afecten la continuïtat, el ritme i la velocitat de la parla. Es caracteritza per la repetició de síl·labes o paraules, prolongacions de sons, bloquejos o aturades espasmòdics o altres ruptures en el ritme fluid de la parla que poden anar acompanyades de tensió muscular a la cara i coll, moviments associats, por i estrès.

 

Classificació de la tartamudesa

Existeixen 3 tipus de tartamudesa o disfèmia en funció del tipus de disfluència que presenti la persona:

  1. Tònica: caracteritzada per la repetició de sons aïllats amb múltiples interrupcions ocasionades per espasmes. Durant les interrupcions el pacient mostra rigidesa i tensió facials. És la que presenta pitjor diagnòstic.
  2. Clònica: caracteritzada per les repeticions de síl·labes i paraules senceres, més freqüents en consonant que en vocal, i sobretot en les consonants oclusives, i que es donen majoritàriament a principi de paraula.
  3. Tonicoclònica o mixta: és el tipus més freqüent, perquè resulta difícil trobar un disfèmic pur tònic o clònic, la majoria combinen els dos símptomes.

No existeix evidència de les causes del tartamudeig, però si que es coneixen diferents variables relacionades amb l’origen i el manteniment de la simptomatologia. Alguns d’ells són:

  • Components genètics.
  • Sexe (75% d’homes tartamuts respecte a dones).
  • Trastorns de la lateralització creuada.
  • Trastorns neurològics.
  • Trastorns en l’estructuració temporal i espacial.
  • Alteracions lingüístiques i/o alteracions neuromusculars dels moviments de la parla, desfasaments temporals i dificultats en la planificació i execució motora.
  • Alteracions psicològiques (ansietat, depressions, pors, inestabilitat emocional, sentiments d’inferioritat, etc.)

En definitiva, la tartamudesa és un trastorn complex i multifactorial, en el qual poden coexistir diferents subgrups del problema amb diferents etiologies en què hi intervenen factors genètics, orgànics i ambientals, com la cognició, l’emoció, el llenguatge i les habilitats motores de l’infant. Per això, el seu abordatge necessitarà la participació de diferents professionals en estreta relació, entre ells, la tasca del logopeda, que és fonamental.

Inici i evolució de la tartamudesa

És habitual que els nens petits, entre 2 i 5 anys, no tinguin una fluïdesa total en la parla fins que aprenen a organitzar les paraules i les frases, trobant-se en un període de disfluències evolutives completament normal i que sol desaparèixer espontàniament al 80% dels casos. A aquest tipus de repeticions li diem «disfèmia fisiològica» o primària. En aquest moment s’han d’evitar els intents de correcció, que no produiran més que situacions d’angoixa i ansietat en els nens, i afavorir el pas a disfèmia transicional amb una diferència de grau en freqüència i intensitat dels bloquejos, i un inici de consciència i frustració pel problema. Si els bloquejos passen a ser gairebé constants comença a aparèixer por que deriva en una evitació clara cap a la parla i apareixen moviments associats. És llavors quan es considera secundària, i que sol convertir-se en crònica o establerta si les disfluències persisteixen als 7-8 anys.

A la següent taula explicativa es presenten fases, tipus i símptomes en l’evolució de la tartamudesa. Segons VAN riper (1954) i BLOODSTEIN (1961)

[Table id = 3 /]

És imprescindible acudir al logopeda el més més aviat possible per tal de detectar el tipus de disfluències, el desenvolupament de les mateixes i els factors externs que puguin influir en la seva cronificació, amb l’objectiu de restablir la fluïdesa abans que les estructures del llenguatge es consolidin amb disfluències.

A continuació, s’expliquen les diferències entre disfluències normals, lleus i greus, i quan és necessari acudir al logopeda.
[Table id = 4 /]

Avaluació i Intervenció logopèdica en la tartamudesa

Quan arriba un nen/a amb disfluències o tartamudesa el logopeda ha de realitzar una avaluació exhaustiva i individualitzada de tots els aspectes que envolten a l’infant, valorant:

  1. Descripció de problema actual. Inici i evolució de la mateixa.
  2. Descripció del tipus d’errors.
  3. Situacions que augmenten o disminueixen la dificultat (jerarquia de situacions).
  4. Conductes i actituds del pacient cap al tartamudeig.
  5. Grau de preocupació o ajust i afectació de la comunicació.
  6. Reconeixement de les seves dificultats.
  7. Alteració emocional, autoestima.
  8. Motivació cap al tractament.
  9. Recursos per a evitar les disfluències i intents de solució. Reaccions i conductes del pacient i dels pares cap al problema.
  10. Conductes d’evitació. Habilitats socials.
  11. Altres malalties: neurològics, psicològics, de ajunte psicosocial o del llenguatge.
  12. Antecedents familiars (especialment de tartamudesa o del llenguatge).
  13. Tractaments anteriors, tipus i resultats obtinguts.

En els nens també és important obtenir informació sobre:

  1. El desenvolupament general i lingüístic i altres habilitats.
  2. Antecedents d’embaràs i part.
  3. Grau de consciència del problema. Repercussions en la vida diària.
  4. Nivell d’ansietat dels pares.
  5. Dinàmica i relacions familiars, organització diària. Pautes educatives, conducta de l’infant a la casa.
  6. En general, detectar situacions de tensió o conflicte, problemes de conducta.
  7. Historial escolar.

Un cop delimitades les característiques del tartamudeig, els aspectes associats, la capacitat de control dels processos orals i motors del pacient es fixa el tipus d’intervenció, directa o indirectament, i els objectius de tractaments conjuntament amb el pacient i els familiars, en funció del tipus, fases i símptomes que presenta.

  • Intervenció en tartamudesa primària o fisiològica. Aquí l’objectiu és la prevenció de l’hàbit dels bloquejos per l’ambient. Es tracta de posar atenció al grau d’excitació i de tensió al parlar i evitar la consciència d’això. És una prevenció molt activa, que es concreta sovint en modificar els hàbits comunicatius en la família i a l’escola de manera indirecta sobre el nen.
  • Intervenció en tartamudesa transicional. S’intervindrà en funció del grau de conscienciació de l’infant. Intentant que sigui indirecta quan aquest sigui baix o genèrica inespecífica de suport comunicatiu a mesura que vagi augmentant la consciència i les conductes associades o d’evitació.
  • Intervenció en tartamudesa secundària. Aquí l’objectiu és semblant al dels adults, però disminuint la teràpia informativa i de racionalització. És millor una modificació d’actituds i parla a partir de fets i actes concrets. S’ha d’informar els pares i mestres.

De forma general el tractament logopèdic consistirà a realitzar:

  1. Tècniques de relaxació general i específiques.
  2. Exercicis de respiració i de coordinació fono-respiratòria.
  3. Tècniques de control de parla (suavizaciones, silabeo, parla rítmica, etc …) que s’assagen en sessió i gradualment es van aplicant en diferents contextos.
  4. Tècniques de modificació del tartamudeig per tal d’eliminar les respostes d’anticipació, ansietat o evitació i reemplaçar-les per altres més adequades a la comunicació.
  5. Orientacions i estratègies per a la família i l’entorn, la partició és importantíssima.

Orientacions de tractament de la tartamudesa per a cuidadors i familiars

Si el seu fill tartamudeja, aquests consells poden ajudar a disminuir el tartamudeig i fer que la comunicació del seu fill pugui resultar més fluïda:

  • No es concentri en el tartamudeig del seu fill. Intenti no dirigir l’atenció al tartamudeig durant les interaccions diàries. No exposi el seu fill a situacions que generin un sentit d’urgència, pressió o necessitat d’apurar.
  • Escolti atentament al teu fill. Mantingui un contacte visual natural quan parla.
  • Esperi que el seu fill digui la paraula que està intentant dir. No interrompi per completar l’oració o el pensament.
  • Reservi temps per parlar amb el seu fill sense distraccions. L’hora dels menjars pot ser una bona oportunitat per conversar.
  • Parli lentament, sense compromís. Si parla d’aquesta manera, el seu fill sovint farà el mateix, el que pot ajudar a disminuir el tartamudeig.
  • No realitzi massa preguntes directes o preguntes que requereixin respostes llargues.
  • No li doni recomanacions com, agafa aire, veu poc a poc, respira, etc. No li digui “tartamut” o altres apel·latius referits a la seva forma de parlar.
  • Parli per torns. Motivi a tots els integrants de la família a escoltar bé i parlar per torns.
  • Llegeixi amb ell. La lectura ajuda a tenir temes de conversa i llegir contes els dos junts li pot facilitar la fluïdesa tant al llegir com a l’explicar el contingut llegit.
  • Cometi errors vostè mateix. Introdueixi vostè mateix, en ocasions, alguns errors lleus de fluïdesa en el seu propi llenguatge (repeticions de sons, frases o algunes pauses). Això li semblarà estrany, però quan el nen escolta en els adults aquests “errors” l’ajuden a poder transformar la seva forma tensa i alterada de dir en una forma suau. Igualment li mostra com els adults també s’equivoquen al parlar.
  • Procuri un ambient de calma. Feu el possible per crear una atmosfera relaxada i calmada a la llar en la que el seu fill se senti còmode per parlar lliurement.
  • Ofereix-li elogis en lloc de crítiques. És millor elogiar el seu fill per parlar clarament que dirigir l’atenció al tartamudeig. Si decideix corregir la parla del teu fill, faci-ho de manera amable i positiva.
  • Procuri no reaccionar negativament ni criticar o castigar el seu fill per tartamudejar. Això pot incrementar els seus sentiments d’inseguretat i timidesa. El suport pot marcar una gran diferència.

Orientacions de tractament de la tartamudesa per a professors

En l’entorn escolar moltes vegades pot resultar molt difícil la comunicació oral per part de les persones que presenten tartamudesa o disfèmia, en aquests casos és convenient seguir les següents pautes o orientacions:

  • Tenir present que la tartamudesa no afecta la capacitat intel·lectual de les persones. Que un nen sigui disfluent no vol dir que no estigui capacitat per aprendre.
  • Saber escoltar l’alumne sense donar-li pressa. Donar-li temps per parlar, perquè pugui expressar còmodament el seu missatge.
  • L’alumne no ha d’evitar tartamudejar. Permetre que tartamudegi el més natural i còmodament possible i amb la menor tensió. Si evita tartamudejar, l’autoestima és influenciada pel problema de comunicació i això desencadena actituds vicioses.
  • No estimular-lo a que realitzi cap artifici per evitar els bloquejos: colpejar amb els peus, petar els dits, respirar profund, etc. Això porta a “nodrir” els bloquejos.
  • Valorar més el contingut que la forma, demostrant molt interès en el que diu i no en com ho diu.
  • No realitzar observacions o correccions en la parla. No interrompre el seu missatge. No completar el que diu o acabar-la frase. No avaluar constantment el seu comportament verbal. No demostrar-li que estem pendent dels seus bloquejos. No dir-li: “torna a començar”, “no t’apuris”, “parla poc a poc”. Aquest tipus de correccions augmenten la tensió.
  • Escoltar-lo relaxadament sense crítica ni judici.
  • Destacar els aspectes valuosos de la seva personalitat davant dels altres companys. És important parlar amb la classe de les diferències individuals i normalitzar-les. Com més aviat pugui treballar-se la dificultat amb el seu grup de paral·lels (jardí/preescolar) més fàcil serà la integració de l’infant disfluent en la vida escolar.
  • Estimular-lo perquè participi en discussions i tasques grupals. Propicia la cooperació.
  • Donar suport i comprensió dins de l’aula.
  • Afavorir els jocs teatrals i que adopti diferents rols.
  • No obligar-lo a actuar en les festes escolars, però sí estimular a que ho faci. Fer-li veure que ell també pot participar com tots els seus companys. Això augmenta molt la seva autoestima. Preguntar-li si vol participar.
  • El nen que tartamudeja es torna molt sensible al que “llegeix” a la cara de qui l’escolta: no posar cares estranyes ni mostrar ansietat.
  • Els bloquejos retrocedeixen quan la comunicació és essencial i se sent acceptat i còmode.
  • No interrompre’l quan parla ni deixar que ell interrompi als altres. Respectar els torns per parlar.
  • Formular-li preguntes una a una i només les necessàries. Anticipar les preguntes i/o donar-li diferents alternatives, i fer-li dels primers per disminuir l’ansietat per l’espera i anticipació. El mateix passa amb les lectures en veu alta.
  • Modificar el seu propi llenguatge per no accelerar i evitar ritmes vertiginosos a la sala. Al parlar, utilitza un ritme lent i relaxat, però no tan lent que resulti artificial. S’ha de parlar poc a poc i donar-li temps per expressar-se. Si a l’infant se li dóna el model d’una manera de parlar més lenta l’ajudarà a millorar la seva fluïdesa. Quan l’adult parla a una velocitat reduïda, el nen tendeix a imitar aquest parla lenta a causa de la capacitat que tenen els nens de ajustar-se a l’interlocutor durant la conversa. Aquesta és una forma indirecta d’aconseguir que el nen parli més a poc a poc, sense necessitat de dir-ho expressament.
  • Utilitzar, simultàniament, la comunicació no verbal: acaronar-lo, mirar-lo, tocar-lo, acceptar-li jocs no verbals.
  • La disfluència pot passar inadvertida a l’escola perquè l’alumne no fluent no parla o parla poc.

Consideracions general per facilitar la cominicació amb persones amb tartamudesa

En altres circumstàncies molt variades, pot ser convenient tenir en compte les següents consideracions per poder mantenir una comunicació més fluida amb persones amb disfèmia.

  • Evitar fer comentaris com: “Més a poc a poc”, “Tranquil·litza’t”, “Respira fons”, “Relaxa’t”, “No et posis nerviós” … només aconsegueixen accentuar la situació.
  • Et sentiràs “temptat” per acabar les paraules o frases. Procura no fer-ho.
  • Mantingues un contacte visual i no t’avergonyeixis davant de la situació.
  • Utilitza tu mateix un ritme pausat a l’hora de parlar amb una persona amb disfluències, sense arribar a semblar poc natural o exageradament lent. El parlar pausat crea bona comunicació amb qualsevol persona amb qui parles.
  • Intenta transmetre a la persona que l’important és el que està dient i no com ho diu.
  • Tingues en compte que normalment una persona amb dificultats en la seva parla tindrà més dificultat en controlar-se parlant per telèfon. Sigues extremadament pacient. Si respons el telèfon i no sents res, assegura’t que no tingui cap problema de tartamudesa.

Sandra Feliú

Marc Giner

Autora:

Sandra Feliú. Logopeda. Col·legiada número 28/1324 al Colegio de Logopedas de Madrid. Lindekin

Edició:

Marc Giner Llenas, psicopedagog, número de col·legiat 387 al Col·legio de Pedagogs de Catalunya (COPEC). Director de Logopèdia a Domicili. LINKEDIN.

Bibliografia.

  • Peña-Casanova, J. (2014). Manual de logopedia. España: Masson.
  • Redondo Romero A.M, Lorente Aledo J. (2004). Trastornos del lenguaje. 8(8), 675-691.
  • Serra, M. (1982). Trastornos de la fluidez del habla: disfemia y taquifemia. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología 2(2):69–78· December 1982 with 12,604 Reads DOI: 10.1016/S0214-4603(82)75232-5

Webgrafia.

Un proceso simple y eficaz

Contacte

Contacti amb nosaltres per ampliar la informació dels nostres serveis i exposar el seu cas.

Diagnòstic i Tractament

El primer pas és realitzar un bon diagnòstic (si no es disposa d’ell) i a posteriori ja podrem començar el tractament.

Recuperació

ALTA del servei quan s’aconsegueixen els objectius proposats inicialment.

Áreas en las que ofrecemos tratamientos

  • Logopèdia infantil

    Atenció logopèdica les dificultats en el llenguatge oral i escrit, així com pel que fa a el desenvolupament orofacial.

  • Neurologopèdia

    Tractament logopèdic de les alteracions del llenguatge i la deglució degudes a ictus, traumatismes cranioencefàlics i malalties neurodegeneratives.

  • Alteracions de la veu

    Atenció logopèdica en les disfonies funcionals i orgàniques, tant en població infantil com adulta i en malalties neurodegeneratives.

  • Teràpia miofuncional

    La teràpia miofuncional tracta les alteracions en el funcionament orofacial, com la deglució atípica, alteracions de l’ATM, entre d’altres.

Llámenos por teléfono:

931001485 (Barcelona) / 910911285 (Madrid) / 960011185 (Valencia)

O, si ho preferiu, envieu-nos un formulari: